Origens #1 Muddy Waters

Mentre veia per la finestreta de l'avió allunyar-se Chicago, segur que alguna llàgrima li va caure.
-  Mr. Morganfield, li ve de gust alguna cosa?
I aquell tiarró que ja passava els quaranta tacos, m'imagino, que somreia a  l'hostessa, joveníssima i rossa, que treia les paraules suaument i amb aquell accent londinenc que tan li agradava.
Suposo també que demanaria un bourbon, o un whisky, o ves a saber. Però res de combinats, aquelles barreges  demoníaques que beu la canalla.
Però, com deia, estic segur que alguna llagrimeta li deuria caure. Pensaria en la seva infantessa i en el maleït cotó dels collons. Però sobretot pensaria en aquell viatge amb la seva guitarra, del Mississipi a Chicago; el seu treball amb el blues clàssic, primitiu, que va transformar en rithm and blues; aquella veu que va anar endurint; la seva amistat i les seves baralles amb els germans Chess; les gresques amb Howling Wolf i Willie Dixon (els altres déus del R'N'R); les bronques, l'alcohol, les dones, la mala i la bona vida.
Pocs ianquis blancs van saber reconèixer la profunditat que s'ocultava en l'aparent senzillesa  del seu art. Els blancots, els wasp i no wasp, preferien llavors les lacòniques balades de Sinatra, les orquestres jazz suau. La música dels de Chicago era catalogada a la radio amb la curiosa etiqueta de "música etnica". És clar, perquè eren negres, ni tan sols podien seure al mateix lloc a l'autobús que els blancs, com podia gosar en compartir programes de radio i llstes d'éxit? 
Un dia, quan anava mig borratxo i emprenyat per les seves disputes amb Wolf i la seva enveja per l'éxit de Chuck Berry (el profeta del R'N'R), uns grupet de nois peluts es van apropar a ell.
- Senyor, vosté és Muddy Waters? Nosaltres tenim un grup, estem de gira per Chicago.
- Ah, sí? - deuriaa fer ell - I com cony us dieu?
- Ens diem com una de les seves cançons. Rolling Stones...

I, així, uns deu anys després, aquells marrecs van convidar al senyor Waters a tocar a Anglaterra. Ves per on, allà sí que venia discos, i els nois blancs no només el sentien sinó que l'imitaven.