Cap a finals dels 90, quant una nova, la tercera o quarta, onada de punk, aquesta vegada sí, comercial i purament estètica (Green Day, NOFX, etc) aconseguia arribar a les llistes d'èxit (degut en part pel revifament que va suposar l'escena "grunge"), doncs aquí el menda arrossegava el seu postadolescent cul per festivals squaters, cso's, antres de mala mort de barna i perifèria, tot cercant allò que una vegada havia sentit, veient de púber sobre algun escenari ruïnós aquelles bandes de la Gran Barna Hardcore (l'odi social, monstruación, subterranean...). Però semblava que repetint els mateixos esquemes, els concerts, les bandes, les cançons, tot s'havia convertit en conyàs aburrit. El punk no pot ser plasta mai, oi?
El punk havia mort per a mi una altra vegada. Assassinat, aquesta vegada, per la onada glamourpunk californiana dels 90, per les noves cagades de Mr. Morfi Grei, per l'aburriment del panfletarisme de les bandes anarcopunks ibèriques i l'encabronament en repetir de nou la mateixa cançó parida pel rock radical basc. I a on es podria trobar l'esperit malmés del punk?
Una nit, de taja pel xino amb els companys habituals de llavors, vam recollir un paperot de terra. Un nom de ressonàncies béliques ens cridà l'atenció: DESERT STORM. La meva primera free party. Va ser com ficar-me dins de Mad Max. Tot ple de camions, gent extranya amb robes militars mega-amples, penya fabricant-se ells mateixos la seva pròpia droga, desfase total, bum bum bum. I de fons les tres xemeneies de la central tèrmica, com si de cop el mon hagués acabat i aquells tarats ballant davant un mur sònic fossin els últims habitants.
Allò era el punk, una altra vegada. però no el punk que havia convertit el seu propi esperit en una "tradició" (puagh!) si no el punk aquell que fins i tot abans mateix de ser anomenat punk (velvet underground, stooges, mc5, dictators) ja havia configurat el nou rock and roll, matant, molt edipicament, als pares stones o beatles.
Les raves, ja no son el que eren tampoc. Ara toca crear alguna cosa nova, de les cendres una altra vegada.
Text imprecindible per entendre la cultura rave, traveller, technonòmades:
http://www.lahaine.org/pensamiento/bey_taz.pdf
bon blog camarada! hi he arribat a través d'indymedia jeje. fa uns dies vam mantenir una discussió sobre la mort o no-mort del punk; jo defensava la segona.
ResponEliminai què proposaria com a nova sub-cultura, potencialment revulsiva?
jo opino que això és en el fons quelcom secundari, donat que tinc amigues igual de combatives que podríem dir que formen part de la subcultura skin, punk, rave, hippie, ...
Però ja que ens hi hem posat, com a cosa relativament "nova", pq posats a matar, també ha mort la "combativitat" de grups com Public Enemy, Massive Attack, Spiral Tribe, o d'altres per l'estil; jo veig amb força bons ulls, tot i que m'agrada combinar, la moguda que va creixent de xavals/es que canten rap combatiu, mesclat amb bones bases, sobretot de jazz, que encara s'ha explotat relativament poc, però el poc que he sentit m'ha agradat prou, des dels AtVersaris conjuntament amb els AssTrio, alguna del Nega -de los Chikos del Maíz-, ara el cantant de Violadores del Verso, Kase O, amb lo nou k fa de Jazz Magnetism, així com alguns grups de jazz elèctric com el de Triphasic, o l'altre electric quartet, o quintet, del tal Llibert Fortuny. Crec que és un gènere a explotar. El rap combinat amb reggae, o el que es coneix com a regga, o les versions de baixos amb Dubstep, o més ràpides tipus D'n'B, conegut com a ragga jungle, també són prou fructíferes, amb grups diversos com Guerrillero Okulto, Poetisa o els Herbasius. Hip hop punk també és una bona opció i també ho són el Punk Jazz, Ska jazz, l'Afrobeat, o el rap amb base de Hard Techno.
El jazz m'agrada particularment
Salute i punk!
per mi, de les músiques més collonudes, són el rock progressiu
ResponEliminaGràcies per la teva aportació. La veritat és que, de moment, no tinc gaire traça amb el tema del blog, però aniré millorant.
ResponEliminaI estic d'acord amb tot el que dius. Gustos i preferències musicals a banda, reconec en aquests subgèneres dels que em parles i en les bandes que proposes l'esperit combatiu i renovador que va suposar el punk. O al menys en part.
Parlant de punk jazz, o de jazz underground, no se si conèixes a John Zorn, saxofonista i compositor, que ha treballat tan en solitari com en un munt de bandes. Si no el coneixes, et recomano especialment dos d'aquests grups: Naked City (improvitzacions extremes, canvis de ritme brutals, temes de un o dos minuts ultraràpids en la linea de jazz hardcore) i Masada, projecte que uneix diferents influències (sobretot mediterranea oriental).
salut i endavant
molt interessant John Zorn. lhe descobert recentment! boníssim!
ResponEliminajo de petit tocava el saxofon, però ara he de buscar de nou un profe, per re-emprendre-ho algun dia.
els altres dos no els conec massa, però ho buscaré i em baixaré discos.
seguim parlant.
gràcies, salut i sort!