Origens #3 Woody Guthrie

White riot!, cridaven els Clash al 1977, oi?

L'arrel de la protesta a la cultura popular anglosaxona l'hem de buscar als USA, als anys de la Gran Depressió. Un obrer, un emigrant, i una guitarra. Aquella màquina matava feixistes.

Woody Guthrie va conèixer la gana, el patiment de classe, l'explotació. Per això s'enfilava en aquells trens de mercaderies, amb altres com ell, rumb a LA o San Francisco, deixant Oklahoma, deixant Texas, deixant l'amor i els fills. A buscar feina i de pas aprofitar per cantar contra el capitalisme i el feixisme.

Woody llegia els diaris. I sabia, per que havia llegit sobre la República espanyola i l'alemanya, qué fràgil és la democràcia quan els que controlen el capital empenyen als obrers a odiar-se i a barallar-se entre ells per les molles del pastís. Sabia de quin costat estava la policia, l'FBI, l'exèrcit. però també coneixia el poder de la paraula, i de la música.

La seva no era la postura d'artista "compromés", tan de moda avui dia. No, ell era un obrer. havia dormit en vagons abandonats, havia baixat als boscos a buscar animals per no morir en mig d'una carretara, afamat. Havia pateja les ciutats en busca de feina. Però també era un artista, un poeta. Això sí, sense metàfores, sense voltes. Anava al gra. Molt punk.

I'm gonna tell you fascists
You may be surprised
The people in this world
Are getting organized
You're bound to lose
You fascists bound to lose

Race hatred cannot stop us
This one thing we know
Your poll tax and Jim Crow
And greed has got to go
You're bound to lose
You fascists bound to lose.

All of you fascists bound to lose:

I said, all of you
fascists bound to lose:
Yes sir, all of you
fascists bound to lose:
You're bound to lose! You fascists:
Bound to lose!

People of every color
Marching side to side
Marching 'cross these fields
Where a million fascists dies
You're bound to lose
You fascists bound to lose!

I'm going into this battle
And take my union gun
We'll end this world of slavery
Before this battle's won
You're bound to lose
You fascists bound to lose!

I-I-I am the, the backdoor man
I-I-I am, the backdoor man
Well, the men don't know
But the little girls they understand

When ev'rybody is-a tryin' to sleep
I'm-a somewhere makin' my midnight creep
An ev'ry mo'nin when the rooster crows
He's tellin' me that it's the time to go

I am, the backdo' man
I am, the backdo' man
Well, the men don't know
But the little girls they understand

(harmonica & instrumental)

Well, they took me to the doctor
Shot full of holes
The nurse she cried, 'Save his soul!'
I was 'cussed of murder in first degree
The judge wife cried, 'Let the man go free!'

I am, the backdo' man
I am, the backdo' man
Well, the men don't know
But the little girls they understand, mmm

(guitar & instrumental)

I was accussed a-murder in the first degree
The judge wife cried, 'Let the man go free!'
The cop's wife cried, 'Don't take him down
I'd-a rather be in six feet of ground!'

I am, the backdo' man
I am, the backdo' man
Well, the men don't know
But the little girls they understand

(piano & instrumental)

I am, the backdo' man
I am, the backdo' man
Well, the men don't know
But the little girls they understand

(bass & instrumental)

'Ooh!'

I am, the backdo' man
I am, the backdo' man
Well, the men don't know
But the little girls they understand

'Ooh!'

(instrumental all to end)

I am
I am
I-I-I am
The backdo' man.

Origens #2 Howlin' Wolf

Auuuuuuu.... Feia el llop negre.

Ei, amic, havies sentit mai una veu així?
Unes paraules tan fetes miques?
Semblen cendres, pedres, trossos de vidre esmicolat que s'arrosseguen
per la gola i que  arriben a l'estomac
per tornar a sortir, com a bales, cremant

Aquell era un troç d'home. Gaire bé dos metres i més de cent quilos. Havia sigut obrer del camp. Sí, és clar, al maleït sud dels camps de cotó. I va fugir a Chicago, com molts altres van fer després. I va treballar al ferrocarril, i a la construcció, i tenia les mans tan grans com el meu cap. També va ser un home del carrer i un gran músic.

El vell Llop va escriure tantes cançons, i tan bones, que aquells hippies i rockers van pendre el seu evangeli de serra elèctrica, de guitarra descarnada, aquelles harmòniques estridents, metàl·liques... I ho van fer tot seu.

Origens #1 Muddy Waters

Mentre veia per la finestreta de l'avió allunyar-se Chicago, segur que alguna llàgrima li va caure.
-  Mr. Morganfield, li ve de gust alguna cosa?
I aquell tiarró que ja passava els quaranta tacos, m'imagino, que somreia a  l'hostessa, joveníssima i rossa, que treia les paraules suaument i amb aquell accent londinenc que tan li agradava.
Suposo també que demanaria un bourbon, o un whisky, o ves a saber. Però res de combinats, aquelles barreges  demoníaques que beu la canalla.
Però, com deia, estic segur que alguna llagrimeta li deuria caure. Pensaria en la seva infantessa i en el maleït cotó dels collons. Però sobretot pensaria en aquell viatge amb la seva guitarra, del Mississipi a Chicago; el seu treball amb el blues clàssic, primitiu, que va transformar en rithm and blues; aquella veu que va anar endurint; la seva amistat i les seves baralles amb els germans Chess; les gresques amb Howling Wolf i Willie Dixon (els altres déus del R'N'R); les bronques, l'alcohol, les dones, la mala i la bona vida.
Pocs ianquis blancs van saber reconèixer la profunditat que s'ocultava en l'aparent senzillesa  del seu art. Els blancots, els wasp i no wasp, preferien llavors les lacòniques balades de Sinatra, les orquestres jazz suau. La música dels de Chicago era catalogada a la radio amb la curiosa etiqueta de "música etnica". És clar, perquè eren negres, ni tan sols podien seure al mateix lloc a l'autobús que els blancs, com podia gosar en compartir programes de radio i llstes d'éxit? 
Un dia, quan anava mig borratxo i emprenyat per les seves disputes amb Wolf i la seva enveja per l'éxit de Chuck Berry (el profeta del R'N'R), uns grupet de nois peluts es van apropar a ell.
- Senyor, vosté és Muddy Waters? Nosaltres tenim un grup, estem de gira per Chicago.
- Ah, sí? - deuriaa fer ell - I com cony us dieu?
- Ens diem com una de les seves cançons. Rolling Stones...

I, així, uns deu anys després, aquells marrecs van convidar al senyor Waters a tocar a Anglaterra. Ves per on, allà sí que venia discos, i els nois blancs no només el sentien sinó que l'imitaven. 

Origens #1 Muddy Waters

Mentre veia per la finestreta de l'avió allunyar-se Chicago, segur que alguna llàgrima li va caure.
-  Mr. Morganfield, li ve de gust alguna cosa?
I aquell tiarró que ja passava els quaranta tacos, m'imagino, que somreia a  l'hostessa, joveníssima i rossa, que treia les paraules suaument i amb aquell accent londinenc que tan li agradava.
Suposo també que demanaria un bourbon, o un whisky, o ves a saber. Però res de combinats, aquelles barreges  demoníaques que beu la canalla.
Però, com deia, estic segur que alguna llagrimeta li deuria caure. Pensaria en la seva infantessa i en el maleït cotó dels collons. Però sobretot pensaria en aquell viatge amb la seva guitarra, del Mississipi a Chicago; el seu treball amb el blues clàssic, primitiu, que va transformar en rithm and blues; aquella veu que va anar endurint; la seva amistat i les seves baralles amb els germans Chess; les gresques amb Howling Wolf i Willie Dixon (els altres déus del R'N'R); les bronques, l'alcohol, les dones, la mala i la bona vida.
Pocs ianquis blancs van saber reconèixer la profunditat que s'ocultava en l'aparent senzillesa  del seu art. Els blancots, els wasp i no wasp, preferien llavors les lacòniques balades de Sinatra, les orquestres jazz suau. La música dels de Chicago era catalogada a la radio amb la curiosa etiqueta de "música etnica". És clar, perquè eren negres, ni tan sols podien seure al mateix lloc a l'autobús que els blancs, com podia gosar en compartir programes de radio i llstes d'éxit? 
Un dia, quan anava mig borratxo i emprenyat per les seves disputes amb Wolf i la seva enveja per l'éxit de Chuck Berry (el profeta del R'N'R), uns grupet de nois peluts es van apropar a ell.
- Senyor, vosté és Muddy Waters? Nosaltres tenim un grup, estem de gira per Chicago.
- Ah, sí? - deuriaa fer ell - I com cony us dieu?
- Ens diem com una de les seves cançons. Rolling Stones...

I, així, uns deu anys després, aquells marrecs van convidar al senyor Waters a tocar a Anglaterra. Ves per on, allà sí que venia discos, i els nois blancs no només el sentien sinó que l'imitaven. 

Del punk venim i en punk ens convertirem

Cap a finals dels 90, quant una nova, la tercera o quarta, onada de punk, aquesta vegada sí, comercial i purament estètica (Green Day, NOFX, etc) aconseguia arribar a les llistes d'èxit (degut en part pel revifament que va suposar l'escena "grunge"), doncs aquí el menda arrossegava el seu postadolescent cul per festivals squaters, cso's, antres de mala mort de barna i perifèria, tot cercant  allò que una vegada havia sentit, veient de púber sobre algun escenari ruïnós aquelles bandes de la Gran Barna Hardcore (l'odi social, monstruación, subterranean...). Però semblava que repetint els mateixos esquemes, els concerts, les bandes, les cançons, tot s'havia convertit en conyàs aburrit. El punk no pot ser plasta mai, oi?
El punk havia mort per a mi una altra vegada. Assassinat, aquesta vegada, per la onada glamourpunk californiana dels 90, per les noves cagades de Mr. Morfi Grei, per l'aburriment del panfletarisme de les bandes anarcopunks ibèriques i l'encabronament en repetir de nou la mateixa cançó parida pel rock radical basc. I a on es podria trobar l'esperit malmés del punk?
Una nit, de taja pel xino amb els companys habituals de llavors, vam recollir un paperot de terra. Un nom de ressonàncies béliques ens cridà l'atenció: DESERT STORM. La meva primera free party. Va ser com ficar-me dins de Mad Max. Tot ple de camions, gent extranya amb robes militars mega-amples, penya fabricant-se  ells mateixos la seva pròpia droga, desfase total, bum bum bum. I de fons les tres xemeneies de la central tèrmica, com si de cop el mon hagués acabat i aquells tarats ballant davant un mur sònic fossin els últims habitants.
Allò era el punk, una altra vegada. però no el punk que havia convertit el seu propi esperit en una "tradició" (puagh!) si no el punk aquell que fins i tot abans mateix de ser anomenat punk (velvet underground, stooges, mc5, dictators) ja havia configurat el nou rock and roll, matant, molt edipicament, als pares stones o beatles.

Les raves, ja no son el que eren tampoc. Ara toca crear alguna cosa nova, de les cendres una altra vegada.

Text imprecindible per entendre la cultura rave, traveller, technonòmades:

http://www.lahaine.org/pensamiento/bey_taz.pdf

Se n'entera o no se n'entera la classe obrera?

Well, I just got into town about an hour ago 
Took a look around, see which way the wind blow 
Where the little girls in their Hollywood bungalows 

Are you a lucky little lady in The City of Light 
Or just another lost angel...City of Night 
City of Night, City of Night, City of Night, woo, c'mon 

L.A. Woman, L.A. Woman 
L.A. Woman Sunday afternoon 
L.A. Woman Sunday afternoon 
L.A. Woman Sunday afternoon 
Drive thru your suburbs 
Into your blues, into your blues, yeah 
Into your blue-blue Blues 
Into your blues, ohh, yeah 

I see your hair is burnin' 
Hills are filled with fire 
If they say I never loved you 
You know they are a liar 
Drivin' down your freeways 
Midnite alleys roam 
Cops in cars, the topless bars 
Never saw a woman... 
So alone, so alone 
So alone, so alone 

Motel Money Murder Madness 
Let's change the mood from glad to sadness 

Mr. Mojo Risin', Mr. Mojo Risin' 
Mr. Mojo Risin', Mr. Mojo Risin' 
Got to keep on risin' 
Mr. Mojo Risin', Mr. Mojo Risin' 
Mojo Risin', gotta Mojo Risin' 
Mr. Mojo Risin', gotta keep on risin' 
Risin', risin' 
Gone risin', risin' 
I'm gone risin', risin' 
I gotta risin', risin' 
Well, risin', risin' 
I gotta, wooo, yeah, risin' 
Woah, ohh yeah 

Well, I just got into town about an hour ago 
Took a look around, see which way the wind blow 
Where the little girls in their Hollywood bungalows 

Are you a lucky little lady in The City of Light 
Or just another lost angel...City of Night 
City of Night, City of Night, City of Night, woah, c'mon 

L.A. Woman, L.A. Woman 
L.A. Woman, your my woman 
Little L.A. Woman, Little L.A. Woman 
L.A. L.A. Woman Woman 
L.A. Woman c'mon